El que m’envolta parla: mirades, gestos, moixaines, natura, animals, el cel, el mar, l’aire, el foc, els colors, la llum, la música…
La meva lentitud de reacció que sovint sembla desmesurada, és deguda a la intensitat d’estimuls captats per la meva ment i el meu cos. És com viure moltes històries o sensacions a la vegada. Aleshores em cal recollir-me. Continua llegint
Amb quina dolçor i suavitat cauen les volves de neu, van acariciant suaument l’aire que respirem. Ho he aturat tot per contemplar aquesta bellesa, aquest regal del dia d’avui. Cada floc és únic, com tu, com jo. Cada floc es deixa anar confiadament i tot va fluint dins d’una dansa harmoniosa, plena d’encant i bonhomia. Em sento tan plena, com una estrella de neu etèria feta poesia, efímera però eterna, en procés de transformació, acaronada per una força incommensurable. Em manquen paraules! (Sensacions personals de l’ànima)
Els contes tradicionals ens acompanyen de generació en genaració i els protagonistes són un mirall per a nosaltres. Les seves vivències ens connecten amb els nostres instints, dons i febleses.
L’àvia materna me’ls explicava a la galeria, espai molt lluminós d’una casa amb la façana de colors crem i salmó. Dos dels balcons donen a la pça Rovira, i aleshores obria els porticons de fusta i contemplava el mar; ara no es pot, els alts edificis han esborrat la imatge poètica, (no de la meva ment). En arribar la primavera les orenetes s’apropaven per donar-nos la benvinguda amb uns xiscles aguts i fins. L’avi em deia: -Si volen baix ve pluja. L’àvia feia una rotllana amb cadires i les criatures estavem allà assegudes una bona estona demanant una història i una altra. Les mateixes cadires es convertien en muntanyes o en un tren. Visca la imaginació!
Fent endreça he recuperat aquesta il·lustració i m’han vingut records agradables i tendres del passat. (Original treballat amb tinta i aquarel·la per a l’editorial Edebé)
Quina bellesa tan gran quan expressem sentiments amb llibertat, coratge i amb el cor. Quantes coses boniques que podem arribar a dir i quin bé que fan. Segur que podem escriure un llistat extensissim. L’he començat a fer:
T’estimo perquè t’estimo i estimar-te és preciós! – És una passada quan estàs aquí! – Portes alegria a la llar! – Comuniques pau! – Que ningú apagui la teva calidesa! – Quina mirada, és dolça com la mel! – La teva mirada té llum! – M’encanta tenir-te al costat! – Segueix sent com ets! – Gràcies per fer gaudir! – Vola lliurement damunt les ales dels teus àngels! – M’has impactat! – Reparteixes felicitat! – Que continuï brillant l’estrella del teu cor! Continua llegint
Vaig agafar el tren amb inquietud, tot el meu interior estava ple d’ales parpellejants de papallones; anava a cercar a l’estimat per sorpresa. Ens vam trobar a la sortida de l’escola EINA, ell estudiava disseny; jo, una nena, disset anys! Encara molt per viure, descobrir i sentir. En veure’l tot l’entorn es va desdibuixar, solament ell, rialler, amb aspecte airós i cabells esbullats, els ulls ara blaus ara verds segons la llum, eren nítids i expressius; també va sentir emoció. Les mirades parlen!
En passar, ben abraçats, enjogassats i riallers pel costat d’un mur, vam alçar la mirada captivats per la flaire d’un roser. En un respir, ell s’hi va enfilar i furtivament va prendre una rosa, una.
L’amo va aparèixer com del no res, primerament enfurismat però van ser segons, de sobte es va suavitzar pequè era una flor més del seu jardí i … sé que va comprendre. L’amor ho pot tot! Per a mi va ser; la primera rosa.
Per moments he tornat a sentir la suavitat de les aigües del Nil portadores de vida, l’escalfor d’un sol de justícia, i he vist els daurats de la sorra del desert. Osiris, Horus, Nefertiti, Isis, Ramsès, Bes… m’han tornat a acompanyar.
Al Museu Egipci he contemplat: busts, terracotes, recolzacaps, collars, estàtues, amulets, cinturons, llits… objectes de tota mena; de materials molt diversos: lapistàtzuli, alabastre, silex, basalt, bronze, fusta, or, argent…
Anar llegint els passos de la descoberta de la tomba de Tutankhamon, documentats amb fotografies, ha estat enriquidor, també veure part dels objectes que acompanyaven a aquest faraó que finalment es diu que podia haver mort de malària o d’una lesió al cap deguda a un cop.
Se’m fa inexplicable saber que hi ha persones que compren els llibres, solament, per decorar les prestatgeries, tenen en compte el tamany i el color, no el contingut. És curiós, no els obren. Quina finalitat real tenen? prendre espai i omplir-se de pols, però sembla que… queden bé! I allà estan, immòbils, molt bonics però inútils, com una nina de porcellana que es mira però no es toca.
Jo prefereixo un llibre gastat, assenyalat, treballat, estimat. De la mateixa manera que de nena tenia preferència per les nines de drap, les trobava properes, amanyagadores. Sempre he sentit que sóc afortunada al haver nascut en una llar on vaig descobrir i aprendre a estimar els llibres, la música, la poesia. Afortunada al saber valorar els regals de cada dia (una rialla, una mirada amorosa, una abraçada, una carícia, una veu càlida, un passeig, els perfums de les flors i la terra, el cant dels ocells, l’escalforeta del sol, l’aigua clara, el cel canviant…)
