Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans.
Vesc, avet, pinyes de plata amb llaç:
jo et regalo el ram de Nadal.
Amb aromes de rosada i de camp,
de nits estelades i albades de blanc.
Amb colors d’aquarel·la hivernal,
de vida gebradora a fora i caliu a la llar.
Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans. (Isabel Barriel)
Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa… pasa… pasa de largo…
Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.
Sentado junto a la Ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora que no pasa de largo
L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta.
Les presons paoroses les que fan patir, són les presons imaginàries.
L’amor és una tendència molt forta, però de vegades és relativa. Puja i baixa.
El dolor és l’aliment essencial de l’amor; qualsevol amor que no s’hagi alimentat d’un poc de dolor pur, mor.
La tardor que jo conecText i imatge d’Aleix Cabrera 
Breu poesia de Maria Dalmurada per a infants:
Gabirol poeta, fílòsof i músic d’origen jueu, nascut a Màlaga va escriure poemes plens de bellesa i sensualitat utilitzant unes matàfores depurades.
Demà molts enamorats celebraràn el dia de Sant Valentí i m’ha semblat adient compartir alguns dels seus versos:
Toma en tu mano esta fruta delicada.
Percibe su fragancia. Olvida tus anhelos.
Por ambos lados se sonroja, como una joven
al primer roce de mi mano en su pecho.
Es una huérfana sin padre ni hermana,
y lejos de su hogar frondoso.
Cuando pendía del tallo, sus compañeras sentían celos,
Envidiaban su viaje y gritaron:
¡Saluda a tu dueño, Isaac!
Qué afortunada eres al ser besada por sus labios!’
A Anglaterra, demà, serà festa gran: bombons, flors, cors, targes… Arriba Valentine’s Day perquè ho celebrin grans i petits.
A classe d’anglès ens han ensenyat un poema breu, innocent i divertit:
Havent vist l’exposició de l’escoltor i poeta Jorge Oteiza, comparteixo un dels seus poemes:
El misterio poético de las palabras
no está en las palabras,
en modelos de palabras,
sino en el sentimiento íntimo
que nos acerca a ellas
para tocarlas,
en la amorosa energía,
en la atención que ponemos
en nosotros con los demás,
al pensarlas.
Per escoltar i sentir: Lascia ch’io pianga de Händel
Sol vine, que el núvol
tot ell és negror,
fem-nos companyia
si també tens por.
(Josep Carner)
El sol se’n va
i encara veig
als cims
el seu últim adéu.
(Salvador Espriu)
El sol se n’anava
quan jo hi he arribat.
La copa dels pins ja era negra,
però el tronc tot daurat.
(Joan Maragall)
El meu poema predilecta de Walt Whitman (fragment):
No permetis que el dia s’acabi sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una realitat extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè en somnis, l’home és lliure .
