La tardor que jo conec

La tardor que jo conec

té gust de raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.  

La tardor que jo conec

les petjades fan crec-crec,

botes d’aigua i un paraigua

i el vent que s’enduu barrets. 

La tardor que jo conec

porta figues i fruits secs,

mandarines i magranes

i el primer dia de fred.

(Gelabert/Casamada/Canal)

Si el món fos escrit…

Poema de Joana Raspall:

Com neix un poema?

Un día comprobé que podía caminar sobre las palabras. Me sentí como los funámbulos de los circos. 

Era un vértigo especial. Me subía por el estómago un cosquilleo de siglos. 

Eran las palabras. 

Continua llegint

Primavera en vers

Un poema que ens parla del nou despertar.

Jo et regalo el ram de Nadal

Una branqueta de grèvol,

verd i vermell a les mans.

Vesc, avet, pinyes de plata amb llaç: 

jo et regalo el ram de Nadal.

Amb aromes de rosada i de camp,

de nits estelades i albades de blanc.

Amb colors d’aquarel·la hivernal,

de vida gebradora a fora i caliu a la llar.

Una branqueta de grèvol,

verd i vermell a les mans. (Isabel Barriel)

Aquests darrers dies Pessoa ha estat molt present.

Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa… pasa… pasa de largo…

Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.

Sentado junto a la Ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora que no pasa de largo

L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta.

Les presons paoroses les que fan patir, són les presons imaginàries.

L’amor és una tendència molt forta, però de vegades és relativa. Puja i baixa.

El dolor és l’aliment essencial de l’amor; qualsevol amor que no s’hagi alimentat d’un poc de dolor pur, mor.

Continua llegint

La tardor que jo conec

La tardor que jo conec
té gust a raïm i cep,
d’olivera i pluja fina,
de bolets amb julivert.
La tardor que jo conec
les petjades fan crec-crec,
botes d’aigua i un paraigua
i el vent que s’enduu barrets.
La tardor que jo conec
porta figues i fruits secs,
mandarines i magranes
i el primer dia de fred.
(D. Gelabert)

Pluja (poema)

Text i imatge d’Aleix Cabrera 

Àngel

Quantes vegades he tingut la sensació d’estar embolcallada per ales angelicals!

SORTOSAMENT i SORPRENENTMENT!

I quanta inspiració arreu… cançons, pel·lícules, poemes, narracions…

Angel of the morningSend me an angelGood night my Angel, AngelsAngel, Angel eyes…

 

Continua llegint

Muere lentamente

Comparteixo un poema que trobo bonic. Es comenta que pertany a Pablo Neruda però l’autoria correspon a Martha Medeiros:

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos
trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su
vestimenta
o bien no conversa con quien no
conoce. Continua llegint