No som el que fem, no som el que pensem, no som el que volem.
Una pregunta ben feta porta la resposta a l’esquena de la meteixa menera que un cargol porta la closca.
Només veureu la realitat quan no considereu res vostre, quan no us identifiqueu amb res.
Donar el que cal no és pas regalar, és proveir.
Deu ser cert que quan ens allunyem del que ens resulta confortable és quan ens acostem al que som de veritat.
El camí consisteix a fer-lo, no a acabar-lo (Flavia Company)
El camí del tir a l’arc sembla, des de fora, destinat a fer coincidir la punta d’una fletxa amb el centre d’una diana passant per la força d’una corda, però és, com totes les disciplines sagrades, un camí per fer coincidir la fletxa dels pensaments amb la diana dels actes, passant per la corda de les paraules.
Amb l’àvia, l’aixeta no hauria degotat, perquè ella sempre tenia el pis net i ordenat. Ara que no hi és, ho hauria de fer la mare, i em sembla que per això l’àvia li envia diners, però res no és el mateix.
La casa ja no fa olor de llimona i lleixiu com les mans de l’àvia. Ara el pis fa olor de la mare, de tabac i colònia, i de fienstra tancada. El pis de làvia ja només és un pis sensa ella, i de vegades noto tant que no hi és que no puc ni respirar.
(Obra de Tina Vallès – Una història explicada amb no massa paraules, les justes. Amb imatges plenes de bellesa. Un conjunt de vivències tendres, dures i reals que tenen com a eix, un nen, en Maic o Mmmmaic o bé Maaaic.
