Seguint el camí de Haru

No som el que fem, no som el que pensem, no som el que volem.

Una pregunta ben feta porta la resposta a l’esquena de la meteixa menera que un cargol porta la closca.

Només veureu la realitat quan no considereu res vostre, quan no us identifiqueu amb res.

Donar el que cal no és pas regalar, és proveir.

Deu ser cert que quan ens allunyem del que ens resulta confortable és quan ens acostem al que som de veritat.

El camí consisteix a fer-lo, no a acabar-lo (Flavia Company)

Anuncis

Haru obra portes!

  • Com explicar el temps que queda si l’única mesura de què es disposa és el temps que ha passat?
  • La por fa que ens movem quan no toca i que ens paralitzem quan ens hauriem de moure.
  • Quan travessis la porta que hi ha al final del túnel i passis al següent tram, abans de seguir caminant tanca la porta que et queda al darrera.
  • Obrir una porta nova sense tancar l’anterior mai no porta enlloc.
  • Ningú no pot fugir del que porta a dins.
  • Les persones enfadades viuen sempre fora del present.
  • Tenir present el passat o el futur és una paradoxa: present només es pot tenir el present.
  • Quan mostres el que has après, ensenyes el que no sabies.
  • Només qui comprèn sap donar a cada cosa el temps adequat. (Flavia Company)

Haru viu una vida cada dia

El camí del tir a l’arc sembla, des de fora, destinat a fer coincidir la punta d’una fletxa amb el centre d’una diana passant per la força d’una corda, però és, com totes les disciplines sagrades, un  camí  per fer coincidir la  fletxa dels  pensaments  amb la diana  dels actes, passant per la corda de les paraules.

Continua llegint

Maic

Amb l’àvia,  l’aixeta no hauria degotat, perquè ella sempre tenia el pis net i ordenat. Ara que no hi és, ho hauria de fer la mare, i em sembla que per això l’àvia li envia diners, però res no és el mateix.

La casa ja no fa olor de llimona i lleixiu com les mans de l’àvia. Ara el pis fa olor de la mare, de tabac i colònia, i de fienstra tancada. El pis de làvia ja només és un pis sensa ella, i de vegades noto tant que no hi és que no puc ni respirar.

(Obra de Tina Vallès – Una història explicada amb no massa paraules, les justes. Amb imatges plenes de bellesa.  Un conjunt de vivències tendres, dures i reals que tenen com a eix, un nen, en Maic o Mmmmaic o bé Maaaic.