Rosada i dolçor

El maig és un mes molt dolç,

tots els camps treuen florida

i esclata per tot el món

un desig de nova vida.

 

 

(Miquel Martí i Pol)

Esperança (fragment de poema)

Cuando la tormenta pase

y se amansen los caminos,

y seamos sobrevivientes

de un naufragio colectivo.

Con el corazón lloroso

y el destino bendecido

nos sentiremos dichosos

tan sólo por estar vivos…

(A. Valdés)

Imatge: Teatre Grec de Barcelona (9 maig 2020)

Dins meu…

Unes belles paraules d’Albert Camus:

Sol ixent

Autoria del poema: Carme Cabús i Mañosa

Com neix un poema?

Un día comprobé que podía caminar sobre las palabras. Me sentí como los funámbulos de los circos. 

Era un vértigo especial. Me subía por el estómago un cosquilleo de siglos. 

Eran las palabras. 

Continua llegint

Primavera en vers

Un poema que ens parla del nou despertar.

Paraules poètiques per avui i sempre!

Jo et regalo el ram de Nadal

Una branqueta de grèvol,

verd i vermell a les mans.

Vesc, avet, pinyes de plata amb llaç: 

jo et regalo el ram de Nadal.

Amb aromes de rosada i de camp,

de nits estelades i albades de blanc.

Amb colors d’aquarel·la hivernal,

de vida gebradora a fora i caliu a la llar.

Una branqueta de grèvol,

verd i vermell a les mans. (Isabel Barriel)

Haru obra portes!

  • Com explicar el temps que queda si l’única mesura de què es disposa és el temps que ha passat?
  • La por fa que ens movem quan no toca i que ens paralitzem quan ens hauriem de moure.
  • Quan travessis la porta que hi ha al final del túnel i passis al següent tram, abans de seguir caminant tanca la porta que et queda al darrera.
  • Obrir una porta nova sense tancar l’anterior mai no porta enlloc.
  • Ningú no pot fugir del que porta a dins.
  • Les persones enfadades viuen sempre fora del present.
  • Tenir present el passat o el futur és una paradoxa: present només es pot tenir el present.
  • Quan mostres el que has après, ensenyes el que no sabies.
  • Només qui comprèn sap donar a cada cosa el temps adequat. (Flavia Company)

Una mica de prosa poètica

La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué:

“Aquesta xiqueta em plau”.

I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres.

Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar. (Baudelaire)

SaveSave