Un día comprobé que podía caminar sobre las palabras. Me sentí como los funámbulos de los circos.
Era un vértigo especial. Me subía por el estómago un cosquilleo de siglos.
Eran las palabras.
Un poema que ens parla del nou despertar.
Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans.
Vesc, avet, pinyes de plata amb llaç:
jo et regalo el ram de Nadal.
Amb aromes de rosada i de camp,
de nits estelades i albades de blanc.
Amb colors d’aquarel·la hivernal,
de vida gebradora a fora i caliu a la llar.
Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans. (Isabel Barriel)
La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué:
“Aquesta xiqueta em plau”.
I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres.
Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar. (Baudelaire)
Com la veu i la descriu Josep Pla en un mes d’agost:
Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’ací en pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.
La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague. 
Imatge: Moll de Barcelona
Charles Bucowski és un poeta nord-americà, nascut a Alemanya, que convida a opinar.
Comparteixo uns quants fragments i frases:
Comparteixo un poema que trobo bonic. Es comenta que pertany a Pablo Neruda però l’autoria correspon a Martha Medeiros:
Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos
trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su
vestimenta
o bien no conversa con quien no
conoce. Continua llegint
Una nova descoberta: un conte del baró de Lampedusa. És breu, poètic i bonic! I pel tema, em sembla del tot adient compartir-lo ara que és estiu i s’apropa el mes d’agost.
No l’he traduït al català perquè m’ha agradat molt com l’he trobat en llengua castellana. Continua llegint
