Un poema que ens parla del nou despertar.
Anuncis
Primavera en vers
Respon
Arxiu d'etiquetes: literatura
Paraules poètiques per avui i sempre!
Jo et regalo el ram de Nadal
Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans.
Vesc, avet, pinyes de plata amb llaç:
jo et regalo el ram de Nadal.
Amb aromes de rosada i de camp,
de nits estelades i albades de blanc.
Amb colors d’aquarel·la hivernal,
de vida gebradora a fora i caliu a la llar.
Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans. (Isabel Barriel)
Haru obra portes!
- Com explicar el temps que queda si l’única mesura de què es disposa és el temps que ha passat?
- La por fa que ens movem quan no toca i que ens paralitzem quan ens hauriem de moure.
- Quan travessis la porta que hi ha al final del túnel i passis al següent tram, abans de seguir caminant tanca la porta que et queda al darrera.
- Obrir una porta nova sense tancar l’anterior mai no porta enlloc.
- Ningú no pot fugir del que porta a dins.
- Les persones enfadades viuen sempre fora del present.
- Tenir present el passat o el futur és una paradoxa: present només es pot tenir el present.
- Quan mostres el que has après, ensenyes el que no sabies.
- Només qui comprèn sap donar a cada cosa el temps adequat. (Flavia Company)
Una mica de prosa poètica
La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué:
“Aquesta xiqueta em plau”.
I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres.
Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar. (Baudelaire)
La mar
Com la veu i la descriu Josep Pla en un mes d’agost:
Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’ací en pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.
La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague. 
Imatge: Moll de Barcelona
No et deixa indiferent
Charles Bucowski és un poeta nord-americà, nascut a Alemanya, que convida a opinar.
Comparteixo uns quants fragments i frases:
- L’ànima lliure és rara, però la reconeixes fàcilment quan la veus: basicament perquè et sents a gust, molt a gust quan estàs prop d’ella o amb ella.
- Inventa’t i torna a inventar-te, canvia tan de to i forma que no puguis limitar-te.
Muere lentamente
Comparteixo un poema que trobo bonic. Es comenta que pertany a Pablo Neruda però l’autoria correspon a Martha Medeiros:
Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos
trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su
vestimenta
o bien no conversa con quien no
conoce. Continua llegint
Una sirena
Una nova descoberta: un conte del baró de Lampedusa. És breu, poètic i bonic! I pel tema, em sembla del tot adient compartir-lo ara que és estiu i s’apropa el mes d’agost.
No l’he traduït al català perquè m’ha agradat molt com l’he trobat en llengua castellana. Continua llegint
Guimerà un poeta ben nostre
És primavera i els camps i boscos s’engalanen amb flors i cants d’ocells com diu el poema d’Àngel Guimerà:
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en Primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la mare canta
i canta al peu del bressol.
Visitant la seva casa pairal del carrer Santa Anna nº10, al Vendrell, el primer que m’ha vingut a la memòria han estat sensacions viscudes de quan vaig veure les obres Terra Baixa i Mar i Cel. També de quan ballava La Santa Espina i La Sardana de Les Monges a Camprodón a la Pça del Dr Robert i la de Santa Maria; i també a Barcelona a la Pça de la Catedral.
Gràcies a unes quantes explicacions, imatges, passejar-me per la casa on va iniciar-se com a poeta i un parell de vídeos, he pogut descobrir una mica més a aquest dramaturg. (La imatge que comparteixo és una foto que he fet a un rètol de la casa museu)
