Una mica de prosa poètica

La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué:

“Aquesta xiqueta em plau”.

I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres.

Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar. (Baudelaire)

SaveSave

Anuncis