Dalí per Astúries

Visitant museus i caminant per ciutats asturianes no me n’he estat de veure pintura i escultura.

“L’home sobre el dofí” de Dalí l’he tingut davant mateix de l’hotel, a Oviedo.

Sense contradicció

Cases immòbils i tremoloses al costat del riu, a Luarca.

Oviedo

No se sap si el nom d’aquesta capital prové dels celtes o del llatí medieval.

Esta situada entre dos rius, el “Nalón” i el “Nora”.

La Catedral és d’estil gòtic i s’alça damunt d’una basílica que va fer construir Alfons II.

Els edificis els he trobat peculiars, bonics, arranjats i pulcres al igual que els carrers nets i endreçats. Cada casa és digne de ser observada.

La bonica arquitectura conviu amb escultures. En els parcs i passeigs hi ha obres de Botero, Úrculo i Manolo Hugué, entre altres.


L’arquitectura moderna també està plena d’encant i no treca l’harmonia de la ciutat degut a la bona situació i als espais oberts. Tot respira!

Els asturians són amables, propers i carinyosos. Molt satisfets de la seva terra i tradicions. Quan et relaciones amb ells et sents com un més, no com un estrany, fet que agraeixo i valoro moltissim.


Luarca

Una de les tafaneries que he viscut a Luarca ha estat veure a la llotja del port com subhastaven el peix fresc, recent pescant.

“Picos de Europa”

Boira abundant, creant sensacions de perplexitat, dibuixant formes incertes, equívoques.

Beguda i plats típics

A Astúries la sidra és la beguda típica per excel·lència. S’obté del most de la poma i fermenta en botes de castanyer.

Amb un bon (escanciado) manera de servir, se sap si és de bona qüalitat. Consisteix en abocar la sidra a la vorera d’un got ample, des de l’alçada, separant els braços el màxim possible. Ha de fer el so d’unes campanetes (tintinear) i el color ha de ser blanc.

Els plats de la terra són la “fabada asturiana” i el “pote asturiano”; els peixos, molt gustosos: el congri amb patates, la tonyina, la truita, el salmó… i no oblidem el marisc; com a carn tenim les peculiars “morcillas”. I “el Cabrales” és el formatge característic.

“Gijón”

Segon dia del viatge, caminant pel port de “Gijón”.

Astúries

Una nova aventura comença dalt d’un avió, a la sortida del sol. Destí… Astúries, per on van passar els íbers, els celtes, els romans… Aquests darrers varen intentar conquerir tota la Península, construint carreteres, aqüeductes, termes i cases senyorials.
Si em calgués definir aquestes terres amb un color, seria el verd. Muntanyes i valls de bellesa relaxant i plàcida.

Clima humit i plujós, en part, responsable de tanta bellesa.

La seva mitologia, molt rica, ens parla dels “Nuberos”, éssers que apilen els núvols per fer ploure tot sovint.

També de les sirenes i xanes i un munt de personatges  que semblen de malson.

Les fades volen per arreu entre cedres, eucaliptos, pins, faigs, til·lers i matolls de boix grèbol. També n’hi ha als pobles i viuen en coves a les muntanyes, se les anomena “Ayalgas” tenen ales de papallona i són qüasi bé invisibles. Moltes vegades estan entre els núvols juganers. Aquests darrers s’estripen amb les branques dels arbres, mentre les boires baixen a acariciar als llacs i als rius.

Els “Sumicius” acostumen a allotjar-se en els graners (horreos) i les golfes i s’amaguen sota els llits, guarden tot el que troben i ja no cal que ho busquis més.

Els “Trasgos”, molt llestos, s’instal·len a les cuines i quan arriba la nit mengen tot el que volen, fent tan d’aldarull que desperten a tothom de casa.

El “Espumeru” habita a les coves del mar. Té el cos ple d’algues i petxines, es gronxa amb les ones i li agrada nedar darrera dels vaixells entre l’escuma blanca..

A Astúries els contes i llegendes te’ls trobes de camí.

En comparteixo un amb tu.