Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra (Passejant per Montjuïc)
que no caldrà ni que parlem de tu (Jardins d’aclimatació al costat del Palau
per recordar-te, a poc a poc seràs Sant Jordi)
un gest, un mot, un gust, una mirada (Un poema de Miquel Martí i Pol)
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.