Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties,

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra          (Passejant per Montjuïc)

que no caldrà ni que parlem de tu              (Jardins d’aclimatació al costat del Palau

per recordar-te, a poc a poc seràs                               Sant Jordi)

un gest, un mot, un gust, una mirada          (Un poema de Miquel Martí i Pol)

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.