Una mica de prosa poètica

La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué:

“Aquesta xiqueta em plau”.

I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres.

Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar. (Baudelaire)

SaveSave

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s