Espavilat, com sempre, va acabar els deures de l’escola i ràpidament va baixar al parc per gronxar-se una estona. Era quan es sentia plenament lliure. Tancava els ulls i deixava que l’aire li roces la pell, mentre, s’anava donant impuls per guanyar alçada. I així un dia i un altre, fins que… Quieta, el mirava amb els ulls ben oberts. El gronxador va anar parant com si mandregés, i va ser aleshores quan les dues mirades van trobar-se desdibuixant  l’entorn.

Al dia següent, el nen va tornar al gronxador per retrobar-se amb la sensació de llibertat i alguna cosa més: les caricies que fan les papallones quan volen per dins. La nena no va trigar gaire en arribar. Novament se’l va mirar i quan ell va aturar-se, se li va apropar tot deixant-li una pedreta blava a la mà, i amb una rialla es va acomiadar fins l’endemá.

Els dies van anar passant i els retrobaments sempre anaven acompanyats d’un comiat amb pedreta blava. Fins que el nen va dir: -Per què sempre pedres blaves? Podries ser més original i anar canviant els colors, vermell, groc, taronja… Què en faré jo de tot això!

Aquella tarda ella va sentir tristesa, va marxar seriosa i ja no va tornar.

Un matí plàcid de tardor, després de temps, van trobar-se casualment. Més plàcides van ser les seves mirades. Havien crescut però les papallones encara voleiaven.

-Per què no vas tornar?

-Vaig tenir la sensació de que no em volies a la vora, que el meu joc et molestava i vaig preferir deixar-te tranquil amb tu mateix.

-Et vaig estar esperant molts dies! Tinc les pedres blaves damunt la teuleta de nit.

-A qui estimo… li regalo el cel a bocinets! -va respondre ella. (Adaptació d’un conte que em van explicar fa anys i desconec l’autor)